• Francesc a OMP


    Discurs a l’Assamblea OMP
  • Octubre 2019: Un mes missioner


    El Papa proposa celebrar un mes dedicat a la Missió en el centenari de Maximun Illud
  • Discurs del Cardenal Filoni a OMP


    "L’Evangeli mai està anunciat per complert. La missió és al cor de la fe"
  • Guia Compartir la Missió


    Propostes de Voluntariat Missioner i #VeranoMisión per a joves

dimecres, 12 de juliol de 2017

Concert en benefici d'un projecte missioner a Cali (Colombia)

Cambrils acull un concert solidari en benefici del missioner cambrilenc P. Antoni Doménech Font

El P. Antoni Domènec Font, és missioner teatí a Cali, i nascut a Cambrils.
I el concert que es celebrará a:

Parròquia Sant Pere de Cambrils
c/ Lepant n. 2
Data:22 de juliol 
Hora: 21:00h
A càrrec de: Charters School Choir (Regne Unit)

en benefici del menjador social de la parròquia de San Andrés, Barrio Alfonso López de Cali (Colòmbia).

Des de l’any 2000 el P. Pedro i jo vivim en el Barrio Alfonso López, el lloc més pobre. Com a sacerdot sóc conscient del paper que em correspon, viure la vida amb autenticitat, apropar-la a Jesús dels evangelis a qui en realitat és l’únic que he de fer present.
Tot el que estem vivint durant els 17 anys d’estar aquí és una benedicció de Déu i li dono infinites gràcies per tenir aquesta oportunitat de treballar en aquest lloc”.

Aquestes paraules que ens dedica el P. Antoni ens serveixen d'introducció per reproduir una entrevista que ja té uns anys però que ens faciliten el poder saber molt més de la seva tasca missionera a Colòmbia.

"1- ¿Com o per què va prendre la decisió d'anar a la missió de Cali? o les primeres impressions - sentiments en arribar a allà. 

Després d'haver escoltat al Pare Paco, que com a vicari general de l'orde en l'any 2000 em va informar de la pobresa que hi havia a aquest barri de Alfonso lopez. Em deia que és un lloc per a una missió i després de parlar amb el Pare Pedro que va assumir la responsabilitat com a superior de la comunitat de cali, li vaig dir que jo estaria disposat a anar a  Cali  sempre que es pogués posar en marxa algun projecte social i el em va dir que també ell tenia aquest pensament.

Les meves primeres impressions-sentiments en arribar aquí.

Persones adultes i nens que arriben a la casa a totes hores del dia per buscar un "arròs" per menjar, després d'un parell de setmanes vam convocar una reunió convidant al consell parroquial a les persones directors d'altres col·legis, presidents de les comunitats, etc. que són les forces vives del barri, qual era la primera necessitat al barri i ens van dir que les persones que viuen al costat del riu eren les que tenien més necessitat d'aliments perquè hi ha un 80% de persones desplaçades, i unànimement que hi havia gent que només menjava un cop al dia.

Vam comprar una casa i vam començar la nostra tasca social posant en marxa una "olla comunitària" (menjador) per donar menjar a cent persones i vam acabar amb 400 esmorzars al dia, per a nens i persones grans que viuen soles.
actualment tenim el col·legi sant Cayetano amb 714 alumnes (a la seu de Alfonso lopez i la seu de villamercedes) que reben l'esmorzar, dinar i berenar, el 80% són nens de famílies desestructurades.

2- Quina és la feina que més li apassiona, dins de la parròquia?

Com a sacerdot sóc conscient del paper que em correspon, viure de la vida amb autenticitat, asemejarla a jesús dels evangelis a qui en realitat és l'únic que he de fer present, qui em convida a situar-me en la comunitat com el que serveix, saber combinar els carismes del poble de Déu permetent que tots participin i tots se sentin necessaris.

Les tasques o treballs que més m'agraden: ensenyar als nens i joves dansa litúrgica que es balla a la celebracions eucarístiques presentant el pa i el vi en l'ofertori. El 90% dels nens són negrets i negretes (afro-descencientes) que porten la música i la dansa a la sang, com la percussió, el cant, el teatre. Actualment els monitors de dansa són dos germans de 19 i 20 anys, que van començar a l'edat de 7 i 8 anys en el grup de dansa.

3- Que fa per atreure i involucrar en la tasques que siguin, com "es guanya" que les persones se sentin motivades a exercir la  seva fé, a participar a l'església, al compromís cristià?

Estic treballant al barri Alfonso lopez 4ta etapa zona de port nou i brises del cauca, aquest sector està al costat del riu cauca en la mateixa carena està situada la capella sant agustin, és un sector molt pobre, famílies desplaçades per la guerrilla de les zones rurals, famílies desestructurades, bandes, toxicòmans, punts de venda de marihuana, etc.

A la capella gràcies a Déu tenim un bon grup de catequistes de primera comunió, un altre grup per a la nova evangelització. La bona nova de Jesús no pot estar ni lluny, ni absent d'aquests i altres problemes socials, és part fonamental del nostre treball missioner, alimentar l'esperança de tots els que viuen i lluiten per un futur millor, la nostra inquietud és fer present l'esperança de Jesús ressuscitat enmig de tanta desesperança.

Crec que com a sacerdot és la meva responsabilitat en aquest sector i la meva obligació d'estar al costat dels que més pateixen, a les alegries i en les penes.

En les alegries quan tenim un passeig comunitari, retiro, sortida al riu, en aquests espais la gent està alegre i contenta.

I en els penes quan mor algun jove assassinat (una mitjana de 12 joves a l'any), aquests darrers 2 anys han baixat el 50% al nostre barri, vaig a la casa a pregar amb la família y amics.

Gràcies a Déu la gent accepta la presència del mossèn en aquests moments dolorosos.

També quan arriba l'hivern, mes bé les pluges tots els anys, es desborda el riu cauca alguns anys i els carrers es converteixen en canals d'aigua, ajudem des de la primera hora del matí preparant el saló parroquial i acollim a famílies que més ho necessiten, estem preparats amb matalassos i mantes, i posem en marxa una "olla comunitària" per mes de 100 persones els dies que siguin necessaris.

Moltes persones se senten agraïdes per l'ajuda i algunes motivades a exercir i participar en l'església.

Tot el que estem vivint durant els 15 anys d'estar aquí és una benedicció de Déu i li dono infinites gràcies per tenir aquesta oportunitat per treballar en aquest lloc."
Entrevista realitzada per les catequistes de la parròquia de sant Cayetano de Barcelona


diumenge, 25 de juny de 2017

Nadie es extranjero en nuestro corazón

Tres jóvenes tarraconenses se enrolan a Misioneros Javerianos, para trabajar con inmigrantes en África

De izquierda a derecha: Magí, María y Blanca
Quince días del período vacacional, a finales de julio, es el que invertirán tres jóvenes tarraconenses, para vivir una experiencia misionera en el continente africano, en respuesta al impulso de la congregación, Misioneros Javerianos que, por sexto año consecutivo, anima a la participación en tres o cuatro campos de trabajo.

Maria Melero y Magí Pallejá se desplazarán a Ceuta para integrarse en uno de estos campos de trabajo para inmigrantes, y Blanca Serres hará lo propio en Tetuán. El objetivo, vivir la fraternidad con los hermanos inmigrantes y ensanchar el corazón a otras realidades, creciendo y formándose como grupo de fe, acorde con el lema, «Nadie es extranjero en nuestro corazón», extraído del mensaje lanzado por el papa Francisco, en la Jornada Mundial del Migrante y del Refugiado 2017.

Y este es precisamente el espíritu que recoge la congregación de Misioneros Javerianos fundada por el obispo San Guido  Maria Conforti, tomando el modelo de San Francisco Javier. En España la congregación tiene constituido el Consejo Misionero de Jóvenes, vinculado a Obras Misionales Pontificias «para la cooperación con las misiones», subrayó el padre misionero Rolando Ruiz Durán, miembro del Consejo, durante su estancia en Tarragona, para orientar a los tres jóvenes que participarán en el campo de trabajo.

El padre Rolando Ruiz señaló que ésta «es una inmejorable ocasión de abrazar con nuestras vidas, como Jesús, la fragilidad y vulnerabilidad del inmigrante que sufre la indiferencia del distanciamiento de nuestros corazones» y, a la par, «propiciar un acercamiento a otras religiones, con el deseo de crear puentes y estrechar lazos». Es una buena oportunidad «para quien quiere experimentar el encuentro con el otro, de otra cultura lengua y religión, que tenga motivaciones de fe y deseo de crecer en ellas, para acercarse a estas realidades de misión, desde un espíritu cristiano», afirmó el misionero.

El Centro de Estancia Temporal de Inmigrantes (CETI) acoge a unos 850 inmigrantes, 50 de los cuales residen en el Centro San Antonio que la Iglesia tiene en Ceuta. Allí, como en Tetuán, María, Magí y Blanca trabajarán dando clases de lengua castellana, informática y dirigiendo talleres de manualidades a los jóvenes inmigrantes, por las mañanas, de lunes a viernes. Las tardes serán destinadas al intercambio y la reflexión, desde el respeto a otras realidades religiosas y culturales, pero que supone «un encuentro con los cristianos de España, que les brindan generosidad y cariño», resalta el padre Rolando. Precisamente el programa incluye un fin de semana con los Franciscanos de la Parroquia Nuestra Señora de las Victorias de Tetuán, en Marruecos, para ver y conocer lo que hace la Iglesia en un país musulmán.

La experiencia vivida por estos tres tarraconenses ha de servir para que puedan contarla aquí y que, a través de la delegación diocesana de Pastoral de la Juventud surjan otras personas animadas, en aras de esta colaboración. Una experiencia «repetida en muchos casos», matizó el misionero javeriano.

Vale para ello el testimonio de una joven, Clara Acebrón, que habla de la Pascua Misionera celebrada con los Franciscanos de Tetuán que, dice, «me permitió ver la presencia de una Iglesia pequeña, humilde, alegre y abierta, que anuncia el Evangelio sin necesidad de palabras, desviviéndose por ayudar a los necesitados». Y parafrasea al beato Charles de Foucauld: «Todo nuestro ser debe ser una predicación viviente, un reflejo de Jesús».
Artículo Diari de Tarragona, por Joan Boronat, sábado 24 de junio.

dijous, 8 de juny de 2017

Voluntariat missioner dels salesians a través de l’ONGD Joves i desenvolupament

Educació sense fronteres: “Es necessita gent implicada”

El treball dels Salesians per l’educació dels nens i joves no té fronteres. A través del seu ONGD Joves i desenvolupament, la congregació fundada per Sant Joan Bosco facilita cada any que els joves puguin realitzar experiències missioneres de curta durada (durant l’estiu) o de llarga estada (un any complet), centrades sobretot en l’àmbit educatiu.

Sara, Cèlia, Martín i Gemma són joves que han viscut un #VeranoMisión al costat dels salesians a Bolívia, Cuba, Etiòpia i Guatemala. Del a mà de Joves i Desenvolupament han descobert la importància de l’educació, també fora de les nostres fronteres. Les seves històries són diferents, però tenen el mateix desig de deixar-s’hi la pell per fer d’aquest món un lloc una mica millor del que el van trobar. Per Sara “la gent implicada és la que marca la diferència”, i té un lema: “Facis el que facis ... implica’t (Fes-ho amb el cor)”. Aquesta jove sentia la inquietud missionera però confessa que “les peces del puzle” només van començar a encaixar quan va començar a treballar a la Fundació Joan Somniador. Allí va entrar en contacte amb el món salesià i va iniciar també el seu voluntariat amb els joves, primer a Espanya, i l’estiu passat, a Bolívia. Durant la seva estada en aquell país, va treballar a la casa d’acollida “Mà Amiga”, oberta 24 hores al dia per rebre nens i nenes del carrer que hi troben “una llar” i una “escola”.
Quan Cèlia assistia al col·legi com a alumna (avui és una jove professora), les germanes els parlaven de les Missions, de com “ajudaven els més desfavorits i els s’acostaven a Déu”. A mesura que va anar creixent anava adonant-se de “la importància de la tasca que els missioners i missioneres realitzen en nombrosos països”. Fa un parell d’anys va coincidir amb un sacerdot salesià que és missioner a Angola i, en parlar-li de les seves inquietuds, li va dir que contactés amb Joves i Desenvolupament. A l’estiu de 2016 va poder anar a Cuba per col·laborar amb els missioners. Va ajudar i va participar en un campament al qual van assistir 250 nens que eren atesos per joves animadors de la pròpia parròquia. Un campament en l qual els nois dedicaven també algun temps a la reflexió i a la pregària. Cèlia el recorda com “una experiència meravellosa” que la va acostar més a Déu, i va reforçar la seva fe i confiança en l’Església en veure l’ ”encomiable tasca social que realitza amb els més desfavorits”.
Martín és un enginyer de 25 anys que portava més de 10 lligat a un centre dels salesians realitzant un voluntariat amb joves, fins que va veure que la realitat local se li “començava a quedar petita” i que el cuquet del voluntariat internacional missioner començava a adquirir força. D’aquí a anar-se’n a Shire, al nord d’Etiòpia, només hi va intervenir la preparació que li va oferir Joves i Desenvolupament. Allà li van explicar en què consisteix “ser voluntari”, i el van ajudar a consolidar els valors humans i cristians que li prepararien “de manera pràctica per a conviure amb la comunitat religiosa salesiana a destí”. La seva missió va ser principalment educativa, però en sortir fora de “la seva zona de confort” va descobrir que a més d’ajudar els joves etíops, percebia també “una visió més nítida i justa” del món. Com diu Martín, “aprens a valorar moltes de les coses que consideres com a normals en la teva vida del mal anomenat “primer món”, i t’adones que la realitat és molt diferent a com te l’expliquen des de qualsevol mitjà de comunicació social”.
Gemma viu a Aranjuez i treballa al col·legi Salesians Loyola. En començar a treballar en aquest col·legi, i a través d’alguns companys que havien estat a Guatemala, va conèixer el voluntariat internacional missioner. Per fi, aquest estiu va estar a Peten (Guatemala). Allà, es va adonar “que la vida és un camí difícil però que aportant una miqueteta cada un de nosaltres podem fer més bonica aquest camí; que l’amor i un somriure valen molt més que els diners, i que vull compartir amb les persones més necessitades part del temps de la meva vida”.
Per Sara, Cèlia, Martín i Gemma, aquestes experiències d’estiu han significat un punt d’inflexió en les seves vides. A més, el contacte amb els missioners, “possiblement les persones més generoses que hi ha”, com diu la Sara, els ha enfortit en la fe. Cèlia no es veu encara preparada per fer un pas definitiu a la Missió, però reconeix que “aquells que el donen són molt valents i afortunats per haver rebut la crida de Déu per a realitzar una tasca tan bonica i gratificant”. Del que els joves voluntaris no tenen ja cap dubte és que, gràcies al compromís dels missioners, s’estan desenvolupant centenars de projectes en tots els llocs del planeta, “que permeten que voluntaris de diverses ONG puguem col·laborar amb ells tractant d’aportar una miqueta de nosaltres”.
Article de: Ana Fernández, Dora Rivas. Revista Supergesto n. 130, Maig-Agost 2017

dilluns, 29 de maig de 2017

Cuando la discapacidad se vive como una maldición.

Niños especiales, niños embrujados.

La misionera Mercè Garcia Hurtado, hermana de la caridad de Santa Ana que ejerce su ministerio en Korhogo (Costa de Márfil) y unos de sus principales trabajos es atender a las personas con problemas de salud nos explica la situación de un niño con problemas en su desarrollo tanto a nivel físico como psíquico y cómo está considerado un niño en una situación así.
Este niño nació en agosto de 2010 y vive en Katia (población senoufu) a cargo de su abuela y de su tío (hermano de su madre). La poligamia está al orden del día y su padre tiene tres mujeres y otros hijos, como este niño no es “normal” no se ocupan de él. Además, trabajan en la recolección del algodón en otra población.
Como su abuela es cristiana pidió ayuda hace un tiempo al Padre Eduardo, un misionero argentino que está en Tioro. El Padre Eduardo conoció a este niño porque lo llamaron para que fuera a visitar a un niño “poseído”. No solo lo visitó, sino que lo bautizó con el nombre de Eduardo.
El misionero argentino se percató rápidamente de que Eduardo tiene un doble retraso en su desarrollo, a nivel físico y psíquico. No anda, no aguanta la cabeza … necesita que le den de comer…
En Costa de Marfil estos niños “diferentes” como no son “normales como el resto” los llaman “niños serpiente”. Creen que no son hombres, sino que son o una serpiente o un “genio”, un espíritu.
La religión animista es la más seguida en el pueblo senoufu y los animistas creen en los espíritus. Los niños serpientes, como Eduardo (pueden ser también epilépticos, niños con síndrome de Down,…) para sus familiares son espíritus que “los acompañan”.
Acompañar en senoufo se llama “Torogó”. Es un eufemismo porque de lo que se trata en realidad es “de que se vayan” que desaparezcan. No los matan propiamente con el machete ni nada parecido, pero les practican un ritual místico.
Los padres de un niño discapacitado llevan al niño al poblado, que curiosamente es donde vive Eduardo, a Katia. Allí se encuentra “el viejo” o “marabú” que es la persona que practica el “ritual místico” y que ha recibido ese don “por herencia”.
El ritual consiste en aplicar unas hierbas o plantas cocidas en una calabaza (plantas que conocen muy bien y son abundantes en el medio donde viven, planta que tienen muchas propiedades, algunas incluso son venenosas). También esparcen agua sobre todo su cuerpo. 
Ellos creen que una vez esparcida el agua y untadas las hierbas sobre el cuerpo… si es una “serpiente” comenzará a moverse y se transformará en una cobra y entonces desaparecerá. Pero si es un “genio” comenzará a dar vueltas sobre sí mismo como un remolino y desaparecerá también. En cambio, si finalmente se trata de un hombre se quedará quieto como si nada y no desaparecerá el "espíritu" de ese cuerpo (la “maldición”) … Esta se queda y sus padres deben aceptarlo como un hombre y vuelve de nuevo con ellos a casa.
La hermana Mercè nunca ha asistido a un ritual de estos, pero se lo ha explicado un hombre que le fue practicado dicho ritual de los niños serpiente ya que su madre lo llevó a su espalda hasta los 7 años. Con él no funcionó ya que es un hombre. Pero si se hubiera tratado de una “serpiente” y por ello hubiera muerto “desaparecido” los padres no tendrían que haber llorado ni haber estado tristes, porque de hacerlo el niño “serpiente” o “genio” podría volver de nuevo en un próximo embarazo. Tienen que cantar, bailar y alegrarse y hacer una celebración en su casa. Para asegurar así que en un próximo embarazo se tratará de una persona.
Gracias al misionero P. Eduardo y a la hermana Mercé, el niño discapacitado está siendo atendido en todo momento como un enfermo más. Y su abuela está recibiendo ayuda y formación para poder atenderlo en casa.